¡Estoy con unas ganas locas de publicar entradas! Aprovecho ahora que estoy con la motivación inicial; veremos qué pasa la semana que viene cuando aquí no actualice ni el tato.
En la entrada anterior he hablado de La Vorágine . Aquí os dejo el artículo de opinión Feu vida, primera práctica de este curso (y quizá de mi vida).
En la entrada anterior he hablado de La Vorágine . Aquí os dejo el artículo de opinión Feu vida, primera práctica de este curso (y quizá de mi vida).
Feu vida
Últimament llegir el periòdic no és d'allò més agradable. Conec a gent que tots els matins compra el diari contenta i a mesura que va passant les pàgines i els informatius de televisió a l'hora de dinar, perquè aleshores el malestar pot acompanyar-los tota la jornada. No es preocupen, gràcies als avanços tecnològics amb què el món conta als notres dies, vostès podran triar sempre el que veure, el que llegir, i fins i tot el que pensar.
Estem cansats d'escoltar els mitjans dir-nos que estem en crisi (i no només econòmica). La joventut d'ara, grup en el que m'auto-incloc, no ha viscut cap guerra, no ha patit la fam, i, per aquesta raó, lluny de preocupar-se pels esdeveniments, s'entrega a l'hedonisme i al consumisme que el mercat imposa. Però no s'alarmen, no vaig a criticar-los. Donat que la majoria de ciutadans no tenim res a fer en relació als assumptes que manegen els quatre poderosos de torn, pot ser, la millor alternativa siga viure la nostra pròpia utopia. Aleshores ser egoista i caure en l'hedonisme no ha de ser necessàtiament una cosa dolenta. Ací és on intervenen els abans esmentats avanços tecnològics. Gràcies a aquestos, i més concretament a la xarxa, ja no caldrà que compren el diari i s'entristisquen. Si a vosté el que realment l'interessa és, per exemple, la vida dels últims Tyrannosaurus (o la de Hannah Montana), pot buscar i registrar-se a un fórum on trobarà a gent amb les mateixes inquietuds que vosté i parlaran sobre temes que l'agraden. D'aquesta manera podrà gaudir llegint durant hores sobre una matèria que, pot ser, no tinga cap rellevància, però que a vosté l'ompli per complet.
Aquesta característica de la postmodernitat pot arribar a casos extrems. És la situació d'una amiga que des que l'any passat va contractar l'ADSL viu als anys vuitanta. Tant li agrada aquesta passada època qur ha comprat per Internet moltíssims objectes poperos, per no parlar de la roba que ha trobat a un portal britànic i els milers de vinils que acumula a les prestatgeries. Quan li preguntem què pensa fer el dia de demà (cosa complicada tractant-se d'una persona que avui viu com fa vint anys) ella respón: CARPE DIEM. L'antiga locució d'Horaci ara està de moda, però duta a termes d'immediatesa, d'oblit del passat i indiferència cara el futur. Gràcies a la cultura imperant tenim "llibertat" per a fer el que vulguem, però eixa llibertat no es traduirà en la revolució per un món millor; l'única revolució en la que estem disposats a col·laborar és la nostra revolució personal, l'exaltació de la nostra persona mitjançant la quantitat de recursos que ens ofereixen "eixos" que no volen que pensem més lluny del seu simulacre.
No s'imaginen la quantitat de realitats possibles que hi existeixen a la xarxa. Hi podem fer de tot. Jo, per exemple, ja no hauré de cridar mai més al pesat del meu amic Paco quan vulga jugar a escacs; ara jugue en xarxa amb Takeshi, que viu a 10 000 kilòmetres de ma casa i és millor perdedor.
Estem cansats d'escoltar els mitjans dir-nos que estem en crisi (i no només econòmica). La joventut d'ara, grup en el que m'auto-incloc, no ha viscut cap guerra, no ha patit la fam, i, per aquesta raó, lluny de preocupar-se pels esdeveniments, s'entrega a l'hedonisme i al consumisme que el mercat imposa. Però no s'alarmen, no vaig a criticar-los. Donat que la majoria de ciutadans no tenim res a fer en relació als assumptes que manegen els quatre poderosos de torn, pot ser, la millor alternativa siga viure la nostra pròpia utopia. Aleshores ser egoista i caure en l'hedonisme no ha de ser necessàtiament una cosa dolenta. Ací és on intervenen els abans esmentats avanços tecnològics. Gràcies a aquestos, i més concretament a la xarxa, ja no caldrà que compren el diari i s'entristisquen. Si a vosté el que realment l'interessa és, per exemple, la vida dels últims Tyrannosaurus (o la de Hannah Montana), pot buscar i registrar-se a un fórum on trobarà a gent amb les mateixes inquietuds que vosté i parlaran sobre temes que l'agraden. D'aquesta manera podrà gaudir llegint durant hores sobre una matèria que, pot ser, no tinga cap rellevància, però que a vosté l'ompli per complet.
Aquesta característica de la postmodernitat pot arribar a casos extrems. És la situació d'una amiga que des que l'any passat va contractar l'ADSL viu als anys vuitanta. Tant li agrada aquesta passada època qur ha comprat per Internet moltíssims objectes poperos, per no parlar de la roba que ha trobat a un portal britànic i els milers de vinils que acumula a les prestatgeries. Quan li preguntem què pensa fer el dia de demà (cosa complicada tractant-se d'una persona que avui viu com fa vint anys) ella respón: CARPE DIEM. L'antiga locució d'Horaci ara està de moda, però duta a termes d'immediatesa, d'oblit del passat i indiferència cara el futur. Gràcies a la cultura imperant tenim "llibertat" per a fer el que vulguem, però eixa llibertat no es traduirà en la revolució per un món millor; l'única revolució en la que estem disposats a col·laborar és la nostra revolució personal, l'exaltació de la nostra persona mitjançant la quantitat de recursos que ens ofereixen "eixos" que no volen que pensem més lluny del seu simulacre.
No s'imaginen la quantitat de realitats possibles que hi existeixen a la xarxa. Hi podem fer de tot. Jo, per exemple, ja no hauré de cridar mai més al pesat del meu amic Paco quan vulga jugar a escacs; ara jugue en xarxa amb Takeshi, que viu a 10 000 kilòmetres de ma casa i és millor perdedor.
1 comentarios:
Tota la raó. Els joves ens pasem el día criticant el que no ens agrada o ens pareix injust... però que fem? Res, comencen a escridasar i maleir al objectiu de la discòrdia, normalment algún representat de l'autoritat pública, per a després canviar de tema i passar a altra cosa. Si volem una societat millor sense sobornants i sobornats, corruptes i hipòcrites, hospitals privats i barracons no caldría xarrar menys y fer més? I més ara que tenim al nostre abast la major quantitat d'informació i les eines més aidents per a trobarla?
Publicar un comentario