Volver

Después de meses a mi espacio. Postearé lo imposteable.
Gran parte de culpa ha tenido un productivo y colaborativo blog al que os remito.
A parte de éso, todo sigue igual. Bueno, estoy siendo progresivamente poseída por Madeleine Elster, a raíz de una enfermiza obsesión con Alfred Hitchcock. Además, últimamente hago algo que me parece 'lo más', apuntar en una libreta cada gilichorrada que se me ocurre, a mí o a alguien cercano, así que imaginad los niveles de rayadura a los que estoy llegando. En consecuencia, también soy más organiza y duermo religiosamente ocho horas al día.
En los tiempos que corren, no nos podemos quejar.
Un saludo! Especialmente a ti, Larry, que me lees.

17-2-89
Maddy sostenía con desgana su taza de té, le gustaba más olerlo que beberlo. Tomar té era algo tan bohemio que lo hacía aunque no consiguiese acostumbrarse a su rancio amargor. Le gustaba más el mate, pero era demasiado rural. También prefería el café, tenía más carácter, pero le preocupaba el incipiente color amarillo de su ortodóncica dentadura. El tabaco, además, agravaba esto. Por no hablar del famoso dicho de "café y cigarro, muñeco de barro", que producía en ella un efecto contrario bastante incómodo.

La dura lectura

Segundo artículo de opinión (práctica) para la columna La Vorágine; bueno, en realidad es el tercero, pero el segundo de verdad no merece ser leído... Sobre ésta columna quiero advertir que está escrita con un matiz de prepotencia literaria importante; carácter que como "profesional" de las ciencias de la información debo desarrollar :) También quiero explicar por qué escribo en catalán (valenciano). Lo cierto es que a la hora de escribir la columna en clase el tiempo es un factor de presión y, haciendo uso del español, me dejo llevar y a menudo se me escapan sin querer expresiones que no son de lo más adecuadas. La lengua del país donde vivo, aunque no sea la materna, me parece preciosa y la elijo porque tengo un dominio de ella más académico (o eso creo). Bueno, aquí dejo el texto:

LA VORÀGINE

La dura lectura.

No se si per a vosté llegir és un plaer. De fet, en aquest moment està llegint-me i pot no estar gaudint precisament. Alguns llegixen el periòdic al metro, altres mentre caminen, hi ha dels que ho fan a l'hora d'esmorçar, ... Els que poden seure tranquil·lament a prendre un café i devorar el diari des de la primera a l'última pàgina són pocs; sabem que la majoria dels espanyols no té temps per a llegir.
Els joves, sobre tot, són els més criticats per la seua manca d'hàbit de lectura. Ells es defensen dient que quan les obligacions els deixen una estona lliure prefereixen eixir amb els amics a agafar un llibre. També són els estudiants els que es queixen de tindre que llegir les novel·les que els professors els imposen. Jo ara agraisc als meus professors de literatura i filosofia per haver-me obligat a llegir a Homero, a Aldous Huxley, a Enric Valor, ... però en el moment de la meua revolució adolescent descobrir els clàssics no m'interessava massa. Diu Enric Soria en l'article inserit a El Quadern (17/X/05) "Un món que s'abandona": "Tenen al seu davant l'univers més ric i més extraordinari que han inventat els humans. Podrien explorar-lo, però ni tan sols el veuen. A la majoria no els desperta la més mínima curiositat". Honestament, i encara que no vull generalitzar, crec que la majoria de joves careix de criteri per a escollir un llibre. Aquest fet no supondria un problema si la biblioteca universal no fóra tan extensa i si cada any no aparegueren vint nous best-sellers. Hauria d'haver una mena de filtre perquè, a més, el boom dels best-sellers també afecta, a vegades, al món del sèptim art. El problema és que s'assimila per naturalesa que la saga Millenium, de Stieg Larsson, és més entretinguda que la trilogia La lucha por la vida, de Pío Baroja. El llibre per a regalar a un adolescent que s'inicia en la lectura no ha de ser necessàriament un de Harry Potter, probablement també li agradarà qualsevol obra de Mark Twain. Triem allò que realment ens nodrirà al llegir-lo, en paraules de Eduardo Alonso: "Rumio, luego existo. En España se vocifera mucho y se rumia poco. Aquí todo el mundo perora y traga todo lo que le echen" (Divagaciones de un rumiante, LEVANTE, juny 2003).
Una vegada hem triat, ben triat, què llegir, és important servir-se d'un ritual per a la lectura. Ara que amb l'hivern arriben el fred i els dies curts, els recomane que facen de cada trobada amb el llibre una experiència única. Pensen que l'autor, quan ha escrit l'obra per a vosté, també ha hagut de preparar el seu propi ritual i ha hagut de seguir unes pautes. LLegir és la interacció amb el text, una cita. Vosté acudeix a una cita avorrit? Queda amb un amic per a parlar en el metro? Llavors, com a mínim, li devem al llibre i a l'autor la elecció de l'espai adient, la reflexió en cada pàgina -en cada paràgraf si es necessari- i la anotació de les qüestions que poden resultar interessants quan passe un temps. Als que lligen al llit, vull recordar-los que apaguen la llum a temps i deixen el llibre a un costat abans de bavejar-lo. Als "despistats", vull dir-los que poden perdre un amic per no tornar un llibre.

Feu vida

¡Estoy con unas ganas locas de publicar entradas! Aprovecho ahora que estoy con la motivación inicial; veremos qué pasa la semana que viene cuando aquí no actualice ni el tato.
En la entrada anterior he hablado de La Vorágine . Aquí os dejo el artículo de opinión Feu vida, primera práctica de este curso (y quizá de mi vida).

Feu vida

Últimament llegir el periòdic no és d'allò més agradable. Conec a gent que tots els matins compra el diari contenta i a mesura que va passant les pàgines i els informatius de televisió a l'hora de dinar, perquè aleshores el malestar pot acompanyar-los tota la jornada. No es preocupen, gràcies als avanços tecnològics amb què el món conta als notres dies, vostès podran triar sempre el que veure, el que llegir, i fins i tot el que pensar.
Estem cansats d'escoltar els mitjans dir-nos que estem en crisi (i no només econòmica). La joventut d'ara, grup en el que m'auto-incloc, no ha viscut cap guerra, no ha patit la fam, i, per aquesta raó, lluny de preocupar-se pels esdeveniments, s'entrega a l'hedonisme i al consumisme que el mercat imposa. Però no s'alarmen, no vaig a criticar-los. Donat que la majoria de ciutadans no tenim res a fer en relació als assumptes que manegen els quatre poderosos de torn, pot ser, la millor alternativa siga viure la nostra pròpia utopia. Aleshores ser egoista i caure en l'hedonisme no ha de ser necessàtiament una cosa dolenta. Ací és on intervenen els abans esmentats avanços tecnològics. Gràcies a aquestos, i més concretament a la xarxa, ja no caldrà que compren el diari i s'entristisquen. Si a vosté el que realment l'interessa és, per exemple, la vida dels últims Tyrannosaurus (o la de Hannah Montana), pot buscar i registrar-se a un fórum on trobarà a gent amb les mateixes inquietuds que vosté i parlaran sobre temes que l'agraden. D'aquesta manera podrà gaudir llegint durant hores sobre una matèria que, pot ser, no tinga cap rellevància, però que a vosté l'ompli per complet.
Aquesta característica de la postmodernitat pot arribar a casos extrems. És la situació d'una amiga que des que l'any passat va contractar l'ADSL viu als anys vuitanta. Tant li agrada aquesta passada època qur ha comprat per Internet moltíssims objectes poperos, per no parlar de la roba que ha trobat a un portal britànic i els milers de vinils que acumula a les prestatgeries. Quan li preguntem què pensa fer el dia de demà (cosa complicada tractant-se d'una persona que avui viu com fa vint anys) ella respón: CARPE DIEM. L'antiga locució d'Horaci ara està de moda, però duta a termes d'immediatesa, d'oblit del passat i indiferència cara el futur. Gràcies a la cultura imperant tenim "llibertat" per a fer el que vulguem, però eixa llibertat no es traduirà en la revolució per un món millor; l'única revolució en la que estem disposats a col·laborar és la nostra revolució personal, l'exaltació de la nostra persona mitjançant la quantitat de recursos que ens ofereixen "eixos" que no volen que pensem més lluny del seu simulacre.
No s'imaginen la quantitat de realitats possibles que hi existeixen a la xarxa. Hi podem fer de tot. Jo, per exemple, ja no hauré de cridar mai més al pesat del meu amic Paco quan vulga jugar a escacs; ara jugue en xarxa amb Takeshi, que viu a 10 000 kilòmetres de ma casa i és millor perdedor.

¿La Vorágine?

¿Por qué éste título para el blog?
Vorágine es una palabra bonita, una palabra que me gusta en su forma, fonética y gráficamente. Desde hace tiempo tengo una lista de palabras que me gustan. No, no es algo raro, hace poco he descubierto a gente que también la tiene. En fin, esta lista contenía bellas palabras como jauja, albahaca, incógnito, metamorfosis, biombo, trance,... Pues bien, buscando el título para la columna de opinión que tenemos que hacer en las prácticas, recurrí a esta lista y vorágine me eligió.
Ya lo tenía decidido, pero claro, recurrí a la RAE porque no recordaba dónde había aprendido yo aquella palabra. El significado (o al menos las dos últimas acepciones) me gustó:

vorágine.

(Del lat. vorāgo, -ĭnis).

1. f. Remolino impetuoso que hacen en algunos parajes las aguas del mar, de los ríos o de los lagos.

2. f. Pasión desenfrenada o mezcla de sentimientos muy intensos.

3. f. Aglomeración confusa de sucesos, de gentes o de cosas en movimiento.

Y ya está. Tenía que ponerle un título a un blog personal que todavía no sé de qué tratará...y no me he complicado. Ahora, contándole a mi compañera de piso esto del blog, me dice ella que La Vorágine es el título de un libro que leyó en el instituto. Tiene buena pinta. Nunca te acostarás sin saber algo nuevo.